Quan s'arriba a un lloc nou s'acostuma a fer per un motiu, però quan se'n marxa un sovint descobreix que té més d'un motiu per tornar-hi. Així vaig anar a Galicia fa dos anys per aprendre gallec amb una beca meravellosa, en vaig aprendre i vaig començar a aprendre algunes coses més. Més enllà d'experiències personals explicables però certament intransferibles, una de les coses que hi vaig aprendre o descobrir va ser una música tradicional amb una vitalitat insomiable a la nostra terra.
No amagaré que la música tradicional sempre m'ha agradat i que vaig tenir una època on em vaig apropar, a soles, sentint-me talment una rara avis, al C.A.T. (Tradicionàrius), lloc màgic del barri de Gràcia. Tampoc ocultaré que a partir d'un cert moment la tradició catalana va deixar de cridar-me l'atenció (innocència adolescent!) i em vaig aficionar al folklore celta (The Chieftains i The Corrs obviant les seves cançons pop).
Ara bé, arribar a Galicia va ser talment una sensació nova en aquest aspecte. Recordo que la primera setmana ja ens van dir d'anar a un bar on de tant en tant es feien "foliadas" (què deuria ser allò? una sorpresa immensa: músics amics que improvitzaven peces tradicionals en un ambient animadíssim i molt proper al públic). Allò va ser la meva cerimònia d'iniciació.
Qui m'anava a dir que acabaria anant a tants concerts (Luar na lubre, Cantigas e agarimos, Berrogüeto...) o que coneixeria personalment a alguns d'aquells artistes que admirava (com a la sempre meravellosa Uxía, amb qui vam tenir el plaer de dinar i xerrar després d'un concert en exclusiva per als estudiants del curs de gallec) o fins i tot que assistiria a una conferència sobre instruments i balls tradicionals gallecs que inclouria part pràctica?
Efectivament, he anat descobrint que Galicia, a diferència de Catalunya, té unes arrels musicals ben vives, que es poden escoltar (o tan sols sentir) arreu: des del folklorisme guiri dels qui toquen la gaita incansablement a tota hora al costat de la catedral, passant per locals que programen sovint concerts i "foliadas" (com Casa das Crechas o A Gramola, per citar els més cèlebres de Compostela), passant per les bandes que surten a totes les festivitats i que no acostumen a decepcionar, fins a una llarga llista de festivals (amb el d'Ortigueira al capdamunt, llàstima no haver-hi pogut anar!).
Però és que també he pogut sentir tot tipus d'instruments que han anat passant de generació en generació, he pogut gaudir de cançons amb lletres ben pícares ("ser solteiro é boa cousa / e ser casado tamén / deixarei pra cando morra / pensar no que me convén" o "eu traaio / unha borracheiraaaa / de viiiiñooo") de vés a saber quan i he pogut ballar "muiñeiras", jotas i pasodobles d'allà (els tres tipus bàsics de ball tradicional) a la meva (patosa) manera.
Tot un goig per als sentits que de tant en tant encara conservo entre la memòria, els auriculars i youtube, que les tradicions són maques, però la modernitat va genial per apropar-les. Com m'agradaria que qui em llegeixi pugui gaudir-ho igual... començant potser per una cançó que alguns vam fer nostra fa poc més d'un any (la de la lletra pícara ;)
